un bonic poema

Els ocellets, fillet meu, es bressolen
amb el va-i-ve dels florits barnquillons.
Els ocellets que a l'hivern es condolen
no tenen mare que els faci petons.
Riu, tendre infant, quan jo et faci manetes;
riu com els àngels que juguen al cel,
que la marona sap fer-ne festetes
dolces, més dolces que bresques de mel.
Sobre ma falda, on e vetllo encisada,
jo et bressaré fins que et vegi adormit,
com bressa l'aire les flors de la prada
quan es desperten del son de la nit.
Quan siguis gran i jo sigui velleta,
guia'm com ara jo et guio a tu:
les meves ales d'humil ocelleta
sense un costat no em podrien pas dur.
Les pobres mares llurs àngels bressolen
tot refilant les més dolces cançons.
Els ocellets que a l'hivern en condolen
no tenen mare que els faci petons