nadal

el gran protagonista, el tió, ha tingut una feinada aquests dies...
despres de cagar a casa la iaia pama ha cagat també a casa la iaia rosa!!! uff que caganer...

han estat uns dies plens d'emoció, el tió s'ha portat molt bé, fins i tot diria que massa!  tenim tants trastos nous que no sabem on posar-nos nosaltres quan estem al menjador!!  (visca el consumisme)

i a agafar-nos-ho bé, que ara venen els reis i la cosa encara es desmadra més. la veritat es que a mi m'agrada molt el nadal, però només pensar que tenim la obligació de gastar com bojos i menjar pels descosits ja em posa de mal humor. hi ha qui et diu, si no vols gastar, no ho has pas de fer!! doncs no es pas veritat, et veus obligat a seguir amb el consumisme,  i si més no, els altres consumeixen per tu i tot!

quan tens nens la cosa encara és pitjor. demanes amb bona fe, si no sabeu que comprar necessitem roba, i ningú et fa ni cas, només joguines que sinó els nens no estàn contents! però si els nens tenen tantes coses aquests dies que no saben ni on mirar! massa pel meu gust! s'ha perdut l'esperit nadalenc, el de quan erem petits, que el tió cagava turrrons, i els reis portaven una joguina per cap. ara, el tió es fa un fart de cagar joguines i els reis encara més. una bojeria.

això si,vam passar uns dies en familia, i tots vam estar contents. aquí la mar amb la iaia deta, que va venir a dinar el dia de nadal. i la mar li ensenyava la nina que li va cagar el tió. entrenyable.

aixo si, la nit de reis és la més màgica, la trobo fantàstica, anirem ben abrigats a veure la cavalgada ( si les bronquitis i pneumonies ens ho permeten).

cap de setmana la neu

un acudit dolentot

Això són un pare i un fill, i aquestes que el fill li pregunta al pare:


Fill: -Papa, he de fer un treball per a l’escola, et puc fer una pregunta?

Pare: -Clar fill. Que vols saber?

Fill: -Que és la política?

Pare: -Com t’ho explicaria, agafem cóm a exemple casa nostre. Jo sóc el que porta els diners a casa, així que podem dir que jo soc “el capitalisme”. La teva mare és la que administra aquets diners, per tant li direm “govern”. Entre tos dos cuidem de tu i de les teves necessitats, així que tu ets “el poble”. A la dona de la neteja li podem dir “la classe treballadora” i a la teva germana petita podem dir que és “el futur”. Entens fill?

Fill: -No estic del tot segur, he de pensar-ho.



Aquella nit, quan els plors de la seva germana petita el van despertar el noi va anar a veure que passava. Al veure que la seva germana havia embrutat els bolquers va anar a l’habitació dels seus pares, però només és troba a la seva mare dormint profundament. Aleshores va a l’habitació de la dona de la neteja i és troba al seu pare al llit amb ella. El noi colpeja la porta però ningú el sent, per tant torna al llit a dormir.

Al matí següent el nen li comenta al seu pare:

Fill: -Papa, crec que ja he entès que és la política.

Pare: -Molt bé, Avia’m explica-m’ho amb les teves paraules.

Fill: -Doncs, mentre el capitalisme es folla a la classe obrera i el govern no fa cas a res, el poble és ignorat completament i el futur està ple de merda.

la millor experiència de la meva vida

moltes vegades em demanen què se sent al ser mare, però és innexplicable, els dic que és la millor experiència de la meva vida, però perquè et puguin entendre s'ha de viure.

algunes fotos ajuden a tenir-ne una idea.

aquí començava l'aventura, una bona panxa i molta il·lusió. dues peques, la Mar i l'Emma. fins que sense avisar i massa d'hora, van voler sortir, a partir d'aquí és quan de veritat et canvia la vida.

petitones però amb molt geni, sense deixar-nos dormir ni una mica, però precioses. per nosaltres les més maques.
han anat creixent, i ja tenen 2 anys i mig, estan com uns trastos. als pares ens cau la baba.

això si, mai hem parat de fer coses, sempre actius i amb ganes de passar-ho bé. aquí les peques tenien 2 mesos i vam anar a caminar una mica pels llacs de meranges.

aquí us deixo amb les fotos.


(em sap greu mireia, però no l'he escrit a mà, es que era mes ràpid i més facil així :) )

la festa d'en Rocaguinarda

hem anat a olost a veure la festa d'en Perot Rocaguinarda, el banodoler, una festa molt maca, hi col·laborava tot el poble, i els gegant i tot!!! a les nenes els ha encantat tan l'obra que feien al mig del poble com la ballada que han fet els gegants a la plaça.

tot molt ben ambientat i molt ben preparat. Carrers, actors, extres,... per tot el poble. molt bo un que feia de borratxo, molt autèntic.

sabeu qui era en Perot Rocaguinarda? doncs jo ho he buscat i aquí ho teniu:

Perot Rocaguinarda va néixer a Oristà a finals del 1582. Va ser el fadristern d'una propietat benestant, ben relacionada i implicada en les rivalitats feudals. Des de ben jove es va veure implicat en lluites entre senyors del bàndol nyerro, amb en Carles de Vilademany com a cap, i del bàndol cadell amb el bisbe de Vic Francesc Robuster anomenat pels seus enemics com «el cadell gros».

Era un bon estrateg: hàbil i audaç. Indiscutiblement posseïa uns excel·lents dots de líder i de comandament; d'altra manera no hagués aconseguit ser el cap del bandolerisme català durant gairebé deu anys. Sense aquesta habilitat tampoc se n'hagués sortit de les contínues persecucions a que fou sotmès per part de tots els virreis i de molts comissaris. Era temut pels soldats i per l'autoritat, estimat per bona part del poble ras, molt odiat pels seus nombrosos enemics i summament respectat per la seva quadrilla.

Més enllà de les nostres terres Rocaguinarda és considerat com a un dels grans bandolers populars europeus comparable al conegut Robin Hood. Ja sabem que és difícil ser profeta a la pròpia terra però no per això hem d'oblidar personatges nostres d'aquesta categoria. Com a bandoler; com a cap militar; com a negociador; com a pertorbador social; i en definitiva, com a personatge històric; ho va ser molt més en Rocaguinarda que cap altre dels bandolers catalans. Però Perot ho ha tingut tot d'esquena per a passar a la història de Catalunya tal com es mereixia i ha estat bandejat durant massa temps per bona part de la cultura catalana. Sort n'hem tingut de Cervantes, del rector de Vallfogona, de mossèn Cinto, de Soler i Terol i de l'imaginari popular per mantenir fresques a la memòria les seves gestes i proeses.

No sabem quan va morir exactament però se suposa que la seva vida fou llarga, consta que encara era viu el 1635. Va marxar de les nostres terres que tenia 29 anys com a cap del bandolerisme català i als 53 anys potser encara era capità a Nàpols. Tota una llarga vida de militar.

Xavier Roviró i Alemany
Folklorista, president del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona
(10-VII-2006)

 ens ha agradat moltíssim, hi tornarem l'any vinent.

perdoneu per les fotos, són fetes amb el mobil... je je!! ;p

una obra d'art

Sempre estem condicionats pel que està bé i el que no, però moltes vegades no parem a pensar què es el que realment volem o ens fa feliços. La cosa és complicada.


Es curiós, fa un temps que he comprovat que s’ha de SENTIR sempre.

Moltes vegades m’autocensurava per no ser “infidel” a lo que pensava, als meus principis, que resultaven els meus finals. Fa un temps que intento deixar-me portar per lo que sento en cada moment, i gairebé ho aconsegueixo. Sempre hi ha barreres, però casi ho aconsegueixo.

No es tracta de fer bogeires i deixar enrere tot el que has aconseguit, sinó intentar estar millor amb el que tens, i viure-ho d’una manera positiva. Intentar valorar i disfrutar el que tens cada moment i deixar-te portar per les sensacions noves que apareixen a la teva vida.

i sobretot SENTIR, per no morir en la indiferència

oi quin goig que feiem a empuria brava?

i per acabar les vacances vam anar a la platja

una setmaneta a la cerdanya

uns dies de tranquilitat i bons paisatges. una bon descans per la cerdanya.

núria

la foto ho diu tot. espectacular

olost

hem passat uns quants dies a olost, i ens ha anat de maravella, tornem més relaxats. les pekes no volien marxar i encara quan agafem el cotxe diuen: anem a olost?

la ruta del ferro. ripoll-st joan de les abadesses

la ruta del ferro, un recorregut preciós entremig d'un paisatge que et talla la respiració. us ho recomano a tots

de vacances?

ja fa més d'una setmana que estic de vacances, que de fet és un dir, perquè estic 24 hores amb les meves peques, i això cança més que no pas treballar... però si, són vacances.
però ahir, de cop i volta em truquen de la feina i em diuen que he d'anar a firmar el nou contracte avui al dematí, i es clar, no es pot dir que no a segons què, però la veritat es que em va fatal.
de cop i volta se'm va girar una feinada!!!
pensa amb qui deixar les nenes demà tot el dematí, perquè a firmar el contracte hi he d'anar a barcelona, i no em queda precisament a prop, o sigui que en tinc per unes quantes horetes....
pensa què els dono per dinar quan arribi, ja que ja no tindré pas temps de pensar-ho quan arribi, estaran ja afamades!!!
una vegada tot organitzat, ara si, me'n vaig a barcelona a firmar un contracte, però, estic de vacances, oi?

un bonic poema

Els ocellets, fillet meu, es bressolen
amb el va-i-ve dels florits barnquillons.
Els ocellets que a l'hivern es condolen
no tenen mare que els faci petons.
Riu, tendre infant, quan jo et faci manetes;
riu com els àngels que juguen al cel,
que la marona sap fer-ne festetes
dolces, més dolces que bresques de mel.
Sobre ma falda, on e vetllo encisada,
jo et bressaré fins que et vegi adormit,
com bressa l'aire les flors de la prada
quan es desperten del son de la nit.
Quan siguis gran i jo sigui velleta,
guia'm com ara jo et guio a tu:
les meves ales d'humil ocelleta
sense un costat no em podrien pas dur.
Les pobres mares llurs àngels bressolen
tot refilant les més dolces cançons.
Els ocellets que a l'hivern en condolen
no tenen mare que els faci petons

arraconant

feia temps que tenia ganes de fer un blog, però no em decidia, ara per fi he trobat el moment. potser no es un blog que interessi a ningú, però almenys em distrec una estona i arracono tot el que em fa gràcia.
tot i que no tinc gaire temps per dedicar-m'hi intentaré anar fent alguna aportació.